[:ca]Déu escolta el clam i fa l’aliança[:es]Dios escucha el clamor y hace la alianza [:]

[:ca]

logo-pdf

Descarregar l’arxiu

escutpapaPAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA GENERAL

Plaça de Sant Pere
Dimecres, 27 de gener de 2016

Déu escolta el clam i fa l’aliança

A la Sagrada Escriptura, la misericòrdia de Déu és present al llarg de tota la història del poble d’Israel.

Amb la seva misericòrdia, el Senyor acompanya el camí dels patriarques, a ells els dóna fills malgrat la seva condició d’esterilitat, els condueix per camins de gràcia i de reconciliació, com ho demostra la història de Josep i dels seus germans (cf. Gn 37-50). Penso en molts germans que estan allunyats dins d’una família i que no es parlen, però aquest Any de la Misericòrdia és una bona ocasió per a retrobar-se, abraçar-se, perdonar-se i oblidar les coses lletges. Com sabem, a Egipte la vida per al poble es feia dura. I va ser precisament quan els israelites estaven a punt de sucumbir que el Senyor va intervenir i va obrar la salvació.

Llegim en el llibre de l’Èxode: «Al cap de molt de temps, el rei d’Egipte va morir. Mentrestant, els israelites gemegaven i cridaven des del fons del seu esclavatge, i el seu clam va pujar fins Déu, que va escoltar els seus gemecs i es va recordar de l’aliança que havia fet amb Abraham, Isaac i Jacob. Déu va mirar els israelites i es va fer càrrec de la seva situació» (2,23-25). La misericòrdia no pot romandre indiferent davant el sofriment dels oprimits, davant el crit de qui és objecte de violència, reduït a l’esclavatge i condemnat a mort. És una realitat dolorosa que afecta qualsevol època, incloent-hi la nostra, i que moltes vegades ens fa sentir impotents, temptats a endurir el cor i pensar en una altra cosa. Déu, en canvi, «no és indiferent» (Missatge per a la Jornada mundial de la pau 2016, 1), no desvia mai la seva mirada del dolor humà. El Déu de la misericòrdia respon i té cura dels pobres, dels qui criden la seva desesperació. Déu escolta i intervé per a salvar, suscitant homes capaços de sentir el gemec del sofriment i d’obrar en favor dels oprimits.

És així com comença la història de Moisès com a mitjancer de l’alliberament per al poble. Ell s’enfronta al faraó per a convèncer-lo que deixi anar Israel; i després guiarà el poble, a través del mar Roig i el desert, cap a la llibertat. Moisès, que la misericòrdia divina va salvar sent un recent nascut de la mort a les aigües del Nil, es fa mitjancer d’aquesta mateixa misericòrdia, permetent al poble, salvat de les aigües del mar Roig, néixer a la llibertat. I també nosaltres, en aquest Any de la Misericòrdia, podem fer aquest treball de ser mitjancers de misericòrdia amb les obres de misericòrdia per a acostar, per a donar alleujament, per a crear unitat. Es poden fer moltes coses bones.

La misericòrdia de Déu sempre actua per a salvar. És tot el contrari de les obres dels qui actuen sempre per a matar: per exemple els qui fan les guerres. El Senyor, mitjançant el seu servent Moisès, guia Israel al desert com si fos un fill, l’educa en la fe i fa l’aliança amb ell, creant un vincle d’amor molt fort, com el del pare amb el fill i el de l’espòs amb l’esposa.

A tant arriba la misericòrdia divina. Déu proposa una relació d’amor especial, exclusiva, privilegiada. Quan dóna instruccions a Moisès sobre l’aliança, diu: «Ara, doncs, si escolteu la meva veu i observeu la meva aliança, sereu la meva heretat preferida entre tots els pobles, ja que tota la terra és meva: sereu per a mi un reialme sacerdotal i una nació santa» (Ex 19,5-6).

Certament, Déu posseeix ja tota la terra perquè l’ha creada, però el poble es converteix per a ell en una heretat diferent, especial: la seva personal «reserva d’or i plata» com la que el rei David afirmava haver donat per a la construcció del Temple.

Doncs bé, en això ens convertim per a Déu quan acollim la seva aliança i ens deixem salvar per ell. La misericòrdia del Senyor fa l’home preciós, com un tresor personal que li pertany, que ell custodia i en el qual es complau.

Són aquestes, les meravelles de la misericòrdia divina, que arriba a ple compliment en el Senyor Jesús, en aquesta «aliança nova i eterna» consumada amb la seva sang, que amb el perdó destrueix el nostre pecat i ens fa definitivament fills de Déu (cf. 1Jn 3,1), joies precioses a les mans del Pare bo i misericordiós. I com que nosaltres som fills de Déu i tenim la possibilitat de tenir aquesta herència —la de la bondat i la misericòrdia— en relació amb els altres, demanem al Senyor que en aquest Any de la Misericòrdia també nosaltres fem coses de misericòrdia; obrim el nostre cor per arribar a tots amb les obres de misericòrdia, l’herència misericordiosa que Déu Pare ha tingut amb nosaltres.

 [:es]

logo-pdf

Descargar el archivo

escutpapaPAPA FRANCISCO
AUDIENCIA GENERAL

Miércoles 27 de enero de 2016

6- Dios escucha el clamor y hace la alianza 

Queridos hermanos y hermanas, buenos días,

La Sagrada Escritura nos presenta a Dios como misericordia infinita, pero también como justicia perfecta. ¿Cómo conciliar las dos cosas? ¿Cómo se articula la realidad de la misericordia con las exigencias de la justicia? Podría parecer que son dos realidades que se contradicen; en realidad no es así, porque es precisamente la misericordia de Dios que lleva a cumplimiento la verdadera justicia. ¿Pero de qué justicia se trata?

Si pensamos en la administración legal de la justicia, vemos que ahí quien se considera víctima de un abuso se dirige al juicio en el tribunal y pide que se haga justicia. Se trata de una justicia retributiva, que inflige una pena al culpable, según el principio de que a cada uno se le debe dar lo que le es debido. Como dice el libro de los Proverbios: «Quien obra rectamente va derecho a la vida. Quien va tras la maldad camina hacia la muerte» (11, 19). También Jesús habla de ello en la parábola de la viuda que iba continuamente con el juez y le pedía: «Hazme justicia frente a mi adversario» (Lc 18, 3).

Este camino, sin embargo lleva aún a la verdadera justicia porque en realidad no vence al mal, sino que simplemente lo contiene. En cambio, sólo respondiendo a ello con el bien, es como el mal puede ser realmente vencido.

He aquí, entonces, otro modo de hacer justicia, que la Biblia nos presenta como camino principal para recorrer. Se trata de un procedimiento que evita el recurso al tribunal y prevé que la víctima se dirija directamente al culpable para invitarlo a la conversión, ayudando a entender que está haciendo el mal, apelando a su conciencia. De este modo, finalmente arrepentido y reconociendo el propio error, él puede abrirse al perdón que la parte ofendida le está ofreciendo. Y esto es bello: en seguida después de la persuasión de lo que está mal, el corazón se abre al perdón, que se le ofrece. Es este el modo de resolver los contrastes dentro de las familias, en las relaciones entre esposos o entre padres e hijos, donde el ofendido ama al culpable y quiere salvar la relación que lo une a otro. No cortéis esa conexión, esa relación.

Ciertamente, este es un camino difícil. Requiere que quien ha sufrido el mal esté pronto a perdonar y desear la salvación y el bien de quien lo ha ofendido. Pero sólo así la justicia puede triunfar, porque si el culpable reconoce el mal hecho, y deja de hacerlo, he aquí que el mal no existe más, y el que era injusto llega a ser justo, porque es perdonado y ayudado a volver a encontrar el camino del bien. Y aquí tiene que ver precisamente el perdón, la misericordia.

Es así que Dios actúa en relación a nosotros pecadores. El Señor continuamente nos ofrece su perdón y nos ayuda a acogerlo y a tomar conciencia de nuestro mal para podernos liberar de él. Porque Dios no quiere la condenación de nadie. Alguno de vosotros podría hacerme la pregunta: «Pero Padre, ¿Pilato merecía la condena? ¿Dios la quería? No, Dios quería salvar a Pilato y también a Judas, a todos. Él, el Señor de la misericordia quiere salvar a todos. El problema está en dejar que Él entre en el corazón. Todas las palabras de los profetas son un llamamiento de un completo amor que busca nuestra conversión. He aquí lo que el Señor dice a través del profeta Ezequiel: « ¿Acaso quiero yo la muerte del malvado […] y no que se convierte de su condena y viva? (18, 23; cf. 33, 11), es lo que le gusta a Dios.

Y este es el corazón de Dios, un corazón de Padre que ama y quiere que sus hijos vivan en el bien y la justicia, y por ello vivan en plenitud y sean felices. Un corazón de Padre que va más allá de nuestro pequeño concepto de justicia para abrirnos los horizontes inconmensurables de su misericordia. Un corazón de Padre que no nos trata según nuestros pecados y no nos paga según nuestras culpas, como dice el Salmo (103, 9-10). Y precisamente es un corazón de padre el que nosotros queremos encontrar cuando vamos al confesonario. Quizá nos dirá algo para hacernos entender mejor el mal, pero en el confesonario todos vamos para encontrar un padre que nos ayuda a cambiar de vida; un padre que nos da la fuerza para seguir adelante; un padre que nos perdona en el nombre de Dios. Y por esto ser confesores es una responsabilidad muy grande, porque ese hijo, esa hija que viene a ti busca solamente encontrar un padre. Y tú, sacerdote, que estás ahí en el confesonario, tú estás ahí en el lugar del Padre que hace justicia con su misericordia.

 [:]

Aquesta entrada ha esta publicada en Catequesis del Papa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.