[:ca]El Jubileu a la Bíblia. Justícia i compartir[:es]El Jubileo a la Biblia. Justicia y compartir[:]

[:ca]

logo-pdf

Descarregar l’Arxiu

escutpapaPAPA FRANCESC
AUDIÈNCIA GENERAL

Dimecres, 10 de febrer de 2016

Benvolguts germans i germanes, bon dia i bon camí de la Quaresma!

És bonic i també significatiu fer aquesta audiència precisament aquest Dimecres de Cendra. Comencem el camí de la Quaresma, i avui reflexionem sobre l’antiga institució del «jubileu»: és una cosa antiga, atestada en la Sagrada Escriptura. La trobem sobretot en el Llibre del Levític, que la presenta com un moment culminant de la vida religiosa i social del poble d’Israel.

Cada cinquanta anys, «el dia de l’expiació» (Lv 25,9), quan la misericòrdia del Senyor s’invocava sobre tot el poble, el so del corn anunciava el gran esdeveniment de l’alliberament. Llegim en el llibre del Levític: «Declareu sant l’any que fa cinquanta i proclameu la llibertat a tots els habitants del país. Aquest any serà l’any del jubileu: els qui s’havien venut el patrimoni, el recobraran, i els qui s’havien venut ells mateixos, retornaran al seu clan. […] Aquest any del jubileu cadascú recobrarà el patrimoni que s’havia venut» (25,10.13). D’acord amb  aquestes disposicions, si algú s’havia vist obligat a vendre la terra o la casa, en el jubileu podia recuperar-ne la possessió; i si algú havia contret deutes i, no podent-los pagar, s’havia vist obligat a posar-se al servei del creditor, podia entornar-se’n lliure amb la seva família i recuperar totes les propietats.

Era una mena d’«amnistia general», que permetia a tots tornar a la situació original, amb la cancel·lació de tots els deutes, la restitució de la terra i la possibilitat de gaudir novament la llibertat pròpia dels membres del poble de Déu. Un poble «sant», on prescripcions com la del jubileu servien per a lluitar contra la pobresa i la desigualtat, garantint una vida digna per a tots i una distribució justa de la terra per a viure i per a treure’n els aliments. La idea central és que la terra pertany originàriament a Déu i ha estat confiada als homes (cf. Gn 1,28-29), i per això ningú no se’n pot considerar l’amo exclusiu, creant situacions de desigualtat. Això, avui, ho podem pensar i repensar; que cadascú pensi en el seu cor si té massa coses. Per què no deixar-ne als que no tenen res? El deu per cent, el cinquanta per cent… Jo dic: que l’Esperit Sant us inspiri a cada un de vosaltres.

Amb el jubileu, el qui s’havia empobrit tornava a tenir el necessari per a viure, i qui s’havia fet ric tornava al pobre el que li havia pres. La finalitat era viure en una societat basada en la igualtat i la solidaritat, on la llibertat, la terra i els diners es convertien en un bé per a tots i no sols per a alguns, com passa ara, si no m’erro… Més o menys, les xifres no són exactes, però el vuitanta per cent de les riqueses de la humanitat estan en mans de menys del vint per cent de la població. És un jubileu —i això ho dic recordant la nostra història de la salvació— per a convertir-se, perquè el nostre cor es faci més gran, més generós, més fill de Déu, amb més amor. Us dic una cosa: si aquest desig, si el jubileu no arriba a les butxaques, no és un veritable jubileu. Ho heu entès? I això és a la Bíblia! No s’ho inventa aquest Papa: és a la Bíblia. La finalitat —com us ho he dit— és una societat basada en la igualtat i en la solidaritat, on la llibertat, la terra i els diners es converteixen en un bé per a tots i no sols per a alguns. De fet el jubileu servia per a ajudar el poble a viure una fraternitat concreta, feta d’ajut recíproc. Podem dir que el jubileu bíblic era un «jubileu de misericòrdia» viscut en la recerca del bé per al germà pobre.

En la mateixa línia, també altres institucions i altres lleis regien la vida del poble de Déu perquè es pogués experimentar la misericòrdia del Senyor a través de la dels homes. En aquelles normes trobem indicacions vàlides també avui, que fan pensar. Per exemple, la llei bíblica prescrivia el pagament dels «delmes» que eren destinats als Levites, encarregats del culte, als que no tenien terra, i als pobres, als orfes, a les vídues (cf. Dt 14,22-29). Estava previst que la dècima part de la collita, o del que es guanyava amb altres activitats, fos donada als qui no tenien cap mena de protecció i patien necessitat, així s’afavorien les condicions d’igualtat relativa en un poble onl tots s’havien de comportar com germans.

Hi havia també la llei relativa als «primers fruits». Què és això? La primera part de la collita, la part més valuosa, s’havia de compartir amb els Levites i els estrangers (cf. Dt 18,4-5; 26,1-11), que no tenien camps, per tal que també per a ells la terra fos font d’aliment i de vida. «Les terres no es poden vendre definitivament, perquè tot el país és meu, i per a mi vosaltres no sou més que uns immigrants i uns forasters», diu el Senyor (Lv 25,23). Tots som hostes del Senyor, esperant la pàtria celestial (cf. He 11,13-16; 1Pe 2,11), cridats a fer habitable i humà el món que ens acull. I quants «primers fruits» podria donar el més afortunat a qui viu en dificultat! Quants primers fruits! Primers fruits no sols de fruits del camp, sinó de qualsevol altre producte del treball, dels sous, dels estalvis, de tantes coses que es posseeixen i que a vegades es malgasten. Això passa també avui. A l’Almoineria apostòlica arriben tantes cartes amb alguns diners: «Aquesta és una part del meu sou per ajudar els altres.» I això és bonic; ajudar els altres, les institucions de beneficència, els hospitals, les residències de gent gran…; donar també als forasters, als qui són estrangers i que estan en trànsit. Jesús va estar en trànsit a Egipte.

I pensant en això, la Sagrada Escriptura exhorta amb insistència a respondre generosament a les peticions  de préstecs, sense fer càlculs mesquins i sense pretendre interessos impossibles: «Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i veus que no es pot mantenir, assisteix-lo perquè pugui continuar vivint al teu costat. Fes-ho també amb un immigrant o amb un foraster. No li exigeixis interessos ni compensacions. Demostra així que reverencies el teu Déu. Que aquest germà teu pugui viure al teu costat. No li prestis diners a interès i, si li dónes menjar, no ho facis per treure’n un profit» (Lv 25,35-37). Aquest ensenyament és sempre actual. Quantes famílies es troben al carrer, víctimes de la usura! Si us plau, preguem, perquè en aquest jubileu el Senyor elimini del nostre cor aquest desig de tenir més, la usura. Que ens faci ser generosos, grans. Quantes situacions d’usura ens veiem obligats a veure i quants sofriments i angoixes porten a les famílies! I moltes vegades, en la desesperació, quants homes acaben amb el suïcidi perquè no poden més i no tenen esperança, no troben una mà estesa que els ajudi; només la mà que els ve a cobrar els interessos. La usura és un pecat greu, és un pecat que fa plorar davant Déu. El Senyor en canvi ha promès la seva benedicció a qui obre la mà per donar amb generositat (cf. Dt 15,10). Ell et donarà el doble, potser no de diners però sí d’altres coses, el Senyor et donarà sempre el doble.

Estimats germans i germanes, el missatge bíblic és molt clar: obrir-se amb coratge a compartir, i això és misericòrdia! I si nosaltres volem la misericòrdia de Déu, comencem a fer-la nosaltres. És això: comencem a fer-la nosaltres amb els conciutadans, amb les famílies, entre els pobles, entre els continents. Contribuir a fer realitat una terra sense pobres vol dir construir una societat sense discriminacions, basada en la solidaritat que porta a compartir tot el que es posseeix, en un repartiment dels recursos basat en la germanor i en la justícia. Gràcies.

Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió, revisada

[:es]

logo-pdf

Descargar archivo

escutpapaPAPA FRANCISCO
AUDIENCIA GENERAL

Miércoles 10 de febrero de 2016

Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días y buen camino de Cuaresma!

Es bonito y también significativo tener esta audiencia precisamente el miércoles de Ceniza. Comenzamos el camino de la Cuaresma y hoy nos detenemos sobre la antigua institución del «jubileo», es una cosa antigua, testificada en la Sagrada Escritura. Lo encontramos particularmente en el Libro del Levítico, que lo presenta como un momento culminante de la vida religiosa y social del pueblo de Israel.

Cada 50 años, «el día de la Expiación» (Lev 25, 9), cuando la misericordia del Señoreara invocada sobre todo el pueblo, el son de la trompeta anunciaba un gran evento de liberación. De hecho, leemos en el Libro del Levítico: «Declararéis santo el año cincuenta y promulgaréis por el país la liberación para todos sus habitantes. Será para vosotros un jubileo: cada uno recobrará su propiedad y retornará a su familia […] En este año jubilar cada uno recobrará su propiedad» (25, 10.13). Según estas disposiciones, si alguno había sido obligado a vender su tierra o su casa, en el jubileo podía retomar la posesión; y si alguno había contraído deudas y, no podía pagarlas, hubiese sido obligado a ponerse al servicio del acreedor, podía regresar libre a su familia y recuperar todas las propiedades.

Era una especie de «indulto general», con el cual se permitía a todos regresar a la situación originaria, con la cancelación de todas las deudas, la restitución de la tierra, y la posibilidad de gozar de nuevo de la libertad propia de los miembros del pueblo de Dios. Un pueblo «santo», donde las prescripciones como la del jubileo servían para combatir la pobreza y la desigualdad, garantizando una vida digna para todos y una justa distribución de la tierra sobre la cual habitar y de la cual extraer el sustento. La idea central es que la tierra pertenece originalmente a Dios y ha sido confiada a los hombres (Cf. Gén 1, 28-29), y por eso ninguno puede atribuirse la posesión exclusiva, creando situaciones de desigualdad. Esto, hoy en día, podemos pensarlo y volverlo a pensar; cada uno en su corazón creo que tiene demasiadas cosas. Pero ¿por qué no dejar a quienes no tienen nada? El diez por ciento, el cincuenta por ciento… Yo digo: que Espíritu Santo inspire a cada uno de vosotros.

Con el jubileo, quien se había vuelto pobre volvía a tener lo necesario para vivir, y quien se había hecho rico restituía al pobre lo que le había quitado. El fin era una sociedad basada en la igualdad y la solidaridad, donde la libertad, la tierra y el dinero se convirtieran en un bien para todos y no sólo para algunos, como sucede ahora, si no me equivoco… Más o menos, las cifras no son seguras, pero el ochenta por ciento de la riqueza de la humanidad está en manos de menos del veinte por ciento de la población. Es un jubileo —y esto lo digo recordando nuestra historia de salvación— para convertirse, para que nuestro corazón se haga más grande, más generoso, más hijo de Dios, con más amor.

Os digo una cosa: si este deseo, si el jubileo no llega a los bolsillos, no es un verdadero jubileo. ¿Lo entendéis? ¡Y esto está en la Biblia! No lo inventa este Papa: está en la Biblia. El fin —como dije— era una sociedad basada en la igualdad y la solidaridad, donde la libertad, la tierra y el dinero se convirtiesen en un activo para todos y no para algunos. De hecho, el jubileo tenía la función de ayudar al pueblo a vivir una fraternidad concreta, hecha de ayuda recíproca. Podemos decir que el jubileo bíblico era un «jubileo de misericordia», porque era vivido en la búsqueda sincera del bien del hermano necesitado. En la misma línea, también otras instituciones y otras leyes gobernaban la vida del pueblo de Dios, para que se pudiese experimentar la misericordia del Señor a través de la de los hombres. En esas normas encontramos indicaciones válidas también hoy, que nos hacen reflexionar. Por ejemplo, la ley bíblica prescribía el pago del «diezmo» que era destinado a los Levitas, encargados del culto, los cuales no tenían tierra, y a los pobres, los huérfanos, las viudas (Cf. Dt 14, 22-29). Es decir, se preveía que la décima parte de la cosecha, o de lo proveniente de otras actividades, fuese dada a quienes estaban sin protección y en estado de necesidad, favoreciendo así condiciones de relativa igualdad dentro de un pueblo en el cual todos deberían comportarse como hermanos. Estaba también la ley concerniente a las «primicias». ¿Qué es esto? La primera parte de la cosecha, la parte más preciosa, debía ser compartida con los Levitas y los extranjeros (Cf. Dt 18, 4-5; 26, 1-11), que no poseían campos, así que también para ellos la tierra fuese fuente de nutrimiento y de vida. «La tierra es mía, y vosotros sois emigrantes y huéspedes en mi tierra» (Lev 25, 23). Somos todos huéspedes del Señor, en espera de la patria celeste (Cf. Heb 11, 13-16; 1 Pe 2,11)», llamados a hacer habitable y humano el mundo que nos acoge. Y ¡cuantas «primicias» quien es afortunado podría donar a quien está en dificultad! ¡Cuántas primicias! Primicias no sólo de los frutos de los campos, sino de todo otro producto del trabajo, de los sueldos, de los ahorros, de tantas cosas que se poseen y que a veces se desperdician. Esto también sucede hoy. A la Limosnería apostólica llegan muchas cartas con un poco de dinero: «Esta es una parte de mi sueldo para ayudar a otros». Y esto es bonito; ayudar a los demás, a las instituciones de beneficencia, a los hospitales, a las residencias de ancianos…; dar también a los emigrantes, los que son extranjeros y están de paso. Jesús estuvo de paso en Egipto.

Y precisamente pensando en esto, la Sagrada Escritura exhorta con insistencia a responder generosamente a los pedidos de préstamos, sin hacer cálculos mezquinos y sin pretender intereses imposibles: «Si un hermano tuyo se empobrece y no se puede mantener, lo sustentarás como al emigrante o al huésped, para que pueda vivir contigo. No le exigirás interés ni recargo, sino que temerás a tu Dios y dejarás vivir a tu hermano contigo. No le prestarás dinero con interés ni le darás víveres con recargo» (Lev 25, 35-37). Esta enseñanza es siempre actual. ¡Cuántas familias están en la calle, víctimas de la usura! Por favor, recemos porque en este Jubileo el Señor elimine del corazón de todos nosotros este deseo de tener más, la usura. Que se vuelva a ser generosos, grandes. ¡Cuántas situaciones de usura estamos obligados a ver y cuánto sufrimiento y angustia llevan a las familias! Y muchas veces, en su desesperación, muchos hombres terminan en el suicidio porque no lo soportan y no tienen esperanza, no tienen la mano extendida que les ayude; sólo la mano que viene a hacerles pagar los intereses. Es un grave pecado la usura, es un pecado que grita en la presencia de Dios. El Señor en cambio ha prometido su bendición a quien abre la mano para dar con generosidad (Cf. Dt 15,10). Él le dará el doble, tal vez no en dinero, sino en otras cosas, pero el Señor siempre te dará el doble. Queridos hermanos y hermanas, el mensaje bíblico es muy claro: abrirse con coraje al compartir, y ¡esto es la misericordia! Y si queremos la misericordia de Dios comencemos a hacerla nosotros. Es esto: comencemos a hacerla nosotros entre conciudadanos, entre familias, entre los pueblos, entre los continentes. Contribuir en realizar una tierra sin pobres quiere decir construir una sociedad sin discriminación, basada en la solidaridad que lleva a compartir cuanto se posee, en una distribución de los recursos fundada en la fraternidad y en la justicia.

[:]

Aquesta entrada ha esta publicada en Catequesis del Papa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.