Espirituals

1- Ensenyar a qui no sap

Sense fer-nos els entesos i sense humiliar l’altre. Des de l’actitud de deixar-nos ensenyar. Perquè tots podem aprendre quelcom de tots. Són tantes les vegades que podem ajudar a les persones que coneixem a donar-los informació i orientació. Però sobretot hem d’omplir de saviesa la ignorància més gran, el no coneixement de Déu. Ensenyar primer amb les obres, després amb les paraules, i ens ha redimit per Jesús i que tots estem cridats al cel, la vida eterna. Implica també un «deixar-se ensenyar pels altres.»

2- Donar consell a qui l’ha de menester

Molt sovint ens demanen opinió i consell sobre qüestions existencials. Abans de donar un consell sempre cal pregar i demanar el do del discerniment i aconsellar no segons el criteri mundà, sinó segons l’Evangeli. Sense exigir als altres allò que nosaltres no podríem suportar. Conscients que aconsellar el perdó, l’amor i la compassió ha de ser sempre present en la boca d’un cristià. La misericòrdia de Déu tanca totes les ferides del cor. Implica també acollir amb amor el bon consell que a nosaltres se’ns dóna.

3- Corregir el qui va errat

La correcció fraterna és un exercici molt evangèlic. Cal exercir-lo amb una gran delicadesa i si no es fa amb amor val més no exercir-la. També el qui corregeix és objecte de correcció. Corregir a l’altre és sempre un acte molt alt d’estimació. Cal fer-ho amb delicadesa, mai públicament, sense prepotència ni paternalisme. Implica també un deixar-se corregir pels altres.

4- Consolar el qui està trist

Si estimem ens adonem de seguida de les persones que porten tristesa als ulls i al cor. Donar alegria al nostre voltant i dissimular les tristeses pròpies per alegrar la vida dels altres. Es comunica alegria amb els gestos d’amabilitat, amb els detalls quotidians. També en saber escoltar. El qui està trist se sent consolat quan se sent realment estimat per un altres.

5- Perdonar les ofenses

Perdonar-les amb tot el cor i sinó podem demanar a Déu la gràcia de saber perdonar. En Déu tot ha d’estar reconciliat. L’odi és un impediment perquè la gràcia de Déu corri i ho empari tot. Es bo i convenient de saber demanar perdó i alhora perdonar amb tot el cor i pregar per aquells que ens han fet mal i no retreure res del mal que ens han fet, ja que ha quedat perdonat i oblidat per sempre. Això implica també acollir el perdó de l’altre amb humilitat.

6- Suportar amb paciència els defectes del proïsme

Conscients de què els altres també han d’aguantar amb amor i paciència els propis defectes i les pròpies limitacions. Cal mirar de tractar els altres sota la mirada de Déu i aprendre’ls a estimar tal com són. Si estimem els qui ens cauen bé i ens plauen en tot no té cap mèrit. L’altre és tal com és i Déu l’estima així. Un bon propòsit seria no evitar les persones que ens resulten enutjoses i desplaents. La font de la paciència cristiana és Déu mateix que mai es cansa d’estimar, Ell que és pacient en l’amor. També és un acte de caritat no divulgar els defectes dels altres.

7- Pregar a Déu pels vius i pels difunts

L’Església és la comunió dels sants, és una comunitat en què preguem els uns pels altres. Déu ha volgut vincular la seva gràcia a la pregària dels fills, una pregària fidel i obstinada, plena de confiança perquè Déu és el nostre Pare. Cal pregar també pels difunts, és la manera més preciosa d’estimar-los com a signe de què no els hem oblidat i demanar a Déu perdó per aquells pecats que potser van cometre i dels quals no van demanar perdó aquí a la terra. L’Església sempre ha lloat la caritat que es fa en sufragi dels difunts, principalment en la celebració de l’Eucaristia.